Post-scriptum personal

Quan Gabrielle Bell a “ Afortunada “ i Andy Watson a “ Desayuno por la tarde – ambdues novel·les gràfiques – ens apropen a la realitat dels adults joves actuals a occident – Nova York i Anglaterra respectivament -, ens parlen d’una nova realitat de frustració personal en la que joves de 30 i pocs anys es mouen entre la no acceptació d’una promesa incomplerta – una carrera i una vida estable – i la necessitat d’adaptar-se a una vida de: compartir pis i buscar-ne de forma constant, l’atur omnipresent i el transcurs dels dies, malgrat tot, gairebé amb sentiment de felicitat. Felicitat perquè els seus protagonistes han entès que una de les maneres més probables de viure a l’actualitat, amb perfil d’estudis o sense, és la voluntat de simplement sobreviure. Aquesta realitat caricaturitzada és la pròpia de molts joves que al primer món han adoptat un estil de vida que distingim amb el terme “ mileurisme “ i que suposa l’acceptació que les oportunitats laborals per una vida més o menys estable es van exhaurir ja fa unes dècades. Així, tota possibilitat de tenir una vida acceptable passa per intentar redefinir-se a sí mateixos com a únic projecte personal possible. Fins i tot, en el millor dels casos, mitjançant el suport d’una parella pot assumir-se amb més garanties – molt difícilment formar una família. Els anteriors, no deixen de ser projectes petits, per a possibilitats de vida precàries.